Preguntes més freqüents

Hi ha un seguit de preguntes que sorgeixen sovint quan es parla d'educació lliure. Tot i que és difícil generalitzar, hem intentat donar-los resposta des de la nostra experiència.

En una escola lliure, els nens poden jugar sense parar?
Sí, en una escola lliure, es juga tant com es vol. Perquè jugar és molt important, sobretot per a un infant. En un ambient relaxat, les criatures s'hi dediquen amb tota la seva ànima. Això és així perquè el joc compleix una funció vital en el procés de desenvolupament de tot infant: és l'eina amb què descobreixen l'entorn i construeixen el seu món intern.

A través del joc simbòlic, per exemple, les criatures interioritzen els diversos rols socials i integren situacions conflictives o complexes que han viscut (com ara quan el nen fa a la nina el que el metge li ha fet a ell). Amb l'anomenat joc de reassegurament (l'embolcallar-se, el gronxar-se...), es reviuen sensacions molt arcaiques, viscudes com a fetus o com a nadó, i això ajuda la criatura a actualitzar emocions i sentir-se segura. Hi ha molts tipus de joc, i tots contribueixen el creixement saludable de l'infant.

Jugar doncs, és una activitat molt seriosa. Per això, a les escoles d'educació lliure, afavorim que cada nen i cada nena, des de la seva singularitat, al seu ritme i atenent a la seva necessitat vital i evolutiva, construeixi el seu propi joc.

Si els nens juguen tot el dia, quin paper tenen, els educadors i les educadores?
Les persones que treballen en escoles d'educació lliure entenen que la seva tasca és acompanyar les criatures en el seu procés de creixement. Per això hi ha qui prefereix no parlar d'educadors i educadores, sinó d'acompanyants, d'adults/es, de cuidadors/es... Acompanyar significa, en gran part, ser-hi, observar i estar disponible. La tasca de l'acompanyant comença per organitzar el temps i l'espai de manera que s'afavoreixi el procés de desenvolupament autònom de la criatura. Després, amb les criatures, l'adult pot intervenir per posar un límit, per donar suport emocional a un infant, per compartir una estona de joc... Quan l'adult participa en el joc infantil, ho fa pel plaer de comunicar-se amb la criatura, sense intenció d'ensenyar, accelerar, canviar...

L'acompanyant també intervé, més o menys sovint, per proposar una activitat o un taller. La proposta es fa sense intentar condicionar l'infant perquè hi participi, és a dir, no se'l sedueix per conduir el seu interès cap a una banda o cap a una altra amb frases com ara “Vinga que t'ho passaràs molt bé”, “Mira que interessant!”

Com és el dia a dia en una escola lliure? Es fan classes o tallers?
En aquest sentit no hi ha dues escoles iguals. Cada projecte organitza el temps segons les edats de les criatures, les seves necessitats i condicionats pels recursos disponibles. Hi ha escoles que funcionen sempre a l'aire lliure, n'hi ha que fan moltes sortides...

En general, però, en l'educació lliure es procura que l'organització de l'espai i els recursos afavoreixi els processos autònoms d'aprenentatge. Així, es preparen àmbits diferenciats per a cada tipus de joc i és la criatura la que es desplaça segons els seus interessos. Es pot funcionar amb una divisió general entre joc mogut i joc tranquil o es poden organitzar zones més específiques: joc simbòlic, joc motriu, joc manipulatiu i de construcció...

Més enllà d'això, hi ha escoles que fan certs “rituals” d'arribada i de comiat: assemblees a primera hora, cançons abans de marxar... L'hora d'esmorzar i de dinar també acostumen a ser moments diferenciats en el dia a dia de les escoletes.

Així mateix, és habitual que es proposin activitats o tallers, amb més o menys freqüencia. La proposta sempre parteix de l'observació i del coneixement de les necessitats evolutives del grup d'infants, i cada criatura decideix lliurement si hi participa. L'acompanyant planteja un material, una tècnica, un tema... a partir del qual els nens i nenes que ho volen experimenten i troben els seus camins. Es pot fer una sessió de fang o de pintura, un taller de màgia o de construcció d'instruments, una estona de matemàtiques o d’escriptura creativa...

A mesura que les criatures es fan més grans, poden necessitar alguns espais similars a les “classes” del sistema ordinari. Si s'organitzen, s'acostuma a pactar prèviament un programa i un horari i, per facilitar l'aprenentatge del grup, és habitual demanar a les criatures un compromís d'assistència.

I si una criatura no vol aprendre, per exemple, a llegir? Fins quan es respecta aquesta decisió?
Al nostre país encara no tenim gaire experiència sobre l'aprenentatge de la lectoescriptura, perquè la majoria d'escoletes tenen criatures de menys de sis anys. Però tenim exemples de com es viu la manca d'interès per certs aprenentatges en escoles lliures de fora. Per exemple, un company que va treballar a Summerhill, una escola anglesa d'educació lliure, explica que hi havia nens i nenes que no s’interessaven per la lectura fins als 9 o 10 anys. Però un cop ho feien, en ben poc temps desenvolupaven les estratègies lectores necessàries.

Tot i així, és cert que a vegades un nen o nena té dificultats en un àrea i en aquests casos podem considerar moltes causes: és un bloqueig perquè té dificultats cognitives amb el tema? Té al seu abast materials concrets i estructurats per construir el seu aprenentatge? S’han respectat tots els processos previs, sense presses ni intervencions inadequades? (Sovint, nens i nenes que vénen d'escoles ordinàries necessiten uns mesos de sentir que es respecten els seus ritmes per interessar-se per temes més “acadèmics”, que els recorden l'experiència anterior.) O potser és que el nen en qüestió té altres interessos? Té cap utilitat el coneixement en qüestió en la seva vida diària?

En aquest sentit, una vegada vam preguntar a Rebeca i Mauricio Wild, de l’experiència educativa Pestalozzi, a l’Equador, si havien tingut problemes amb alguna criatura que no mostrés interès per algun àmbit de les matemàtiques. Els Wild han explicat en els seus nombrosos llibres que aposten per no ensenyar res a l’infant; creuen que tot l'aprenentatge autèntic parteix de l'interès de la criatura i de la manipulació autònoma de materials estructurats amb finalitats concretes. Defensen que només d'aquesta manera, les estructures neuronals que construeix el nen o nena són profundes i poden donar peu a alts nivells d’integració, creativitat i comprensió. Doncs bé, la resposta que ens van donar va ser: “A casa d'aquests nens i aquestes nenes, hi ha aquests materials per treballar, posem per cas, les fraccions?” En altres paraules, els nens i les nenes aprenen allò que és viu al seu ambient. Si un pare o una mare vibra amb una activitat amb autèntic plaer –no quan ho fa veure per conduir l'interès de l'infant–, la criatura aprendrà el que sigui.

Tornant al cas de la lectoescriptura, com que en la nostra societat el llenguatge escrit té un paper destacat i molt funcional, acostuma a desvetllar l'interès de les criatures sense necessitat d'una intervenció directiva de l'adult. A més, a les escoles lliures també “topen” amb textos en moltes ocasions: reben cartes d’altres escoles, fan llistes de materials que cal adquirir, escriuen receptes, miren llibres de la biblioteca... I quan un nen o una nena sent la necessitat de llegir i escriure, pot fer-ho sense cap instrucció de l'acompanyant.

Realment funciona això de la llibertat? No es transformen els infants en petits tirans?
La paraula llibertat pot provocar certa confusió. Sovint s'interpreta com l'absència de límits: poder fer el que vols, a qualsevol hora i a qualsevol lloc. Aquesta manera d'entendre-la facilita la construcció d'identitats que no perceben les necessitats de l'altre i que per tant, poden actuar de forma tirànica, sense deixar espai a la llibertat de ningú més.

Nosaltres preferim entendre la llibertat com la possibilitat d'actuar sabent quines són les teves necessitats autèntiques i quines són les dels altres, sense la interferència de pressions externes i arbitràries. La llibertat que reivindiquem per a les criatures no és el “tot s'hi val”. El que els volem oferir és la possibilitat de connectar amb elles mateixes, d'aprendre a escoltar-se i, a partir d'aquest coneixement d'un mateix, construir la pròpia identitat i aprofundir en el seu procés de desenvolupament. Creiem que una criatura respectarà de veritat les persones amb qui es relaciona si ella mateixa s'ha sentit respectada.

Per exemple, sovint una criatura reclama la joguina que està fent servir l'altra. En aquests casos, és habitual veure com els adults utilitzen tot tipus d'estratègies per aconseguir que qui hi està jugant, la deixi a qui la demana. Nosaltres entenem que això és una pressió externa que no respecta el desig de la criatura i li genera confusió. És com si l'adult li digués: “Tu sents que vols jugar més, però jo et dic que el teu sentiment no és acceptable, tu hauries de voler compartir.” En les nostres escoletes, si l'adult intervé en aquests casos, no és per intentar resoldre el conflicte, sinó més aviat per ajudar a identificar-lo, respectant els sentiments de tothom i evitant generar sentiments de culpa: “Tu vols la nina amb què està jugant ellla, però sembla que ella no te la vol deixar. Se us acut alguna solució?”

Però els nens no necessiten límits?
Nosaltres creiem que sí, que els necessiten. La vida està limitada, des del seu propi origen. Una cèl·lula està envoltada per una membrana que la protegeix del caos exterior i li permet construir una estructura interna segons el seu programa de vida. Necessita la membrana, els límits, per poder créixer. A mesura que ho fa, els límits es van ampliant, va guanyant graus de llibertat.

De la mateixa manera que la membrana cel·lular permet el creixement de l'organisme a través de la interacció amb l'entorn de forma segura, els límits són necessaris per al desenvolupament de la criatura. Hem conegut famílies que dónen massa llibertat a les criatures, no se'ls vol posar límits per por de conduir-les i no deixar-les ser elles mateixes. Després aquests infants tenen dificultats per concentrar-se en els seus aprenentatges; els manquen uns límits que els donin la seguretat que necessiten. Per avançar, et cal saber per on et mous.

Creiem que u na criatura sana és aquella que ha tingut un espai de llibertat definit per uns límits clars i alhora flexibles que li han donat seguretat i li han permès desenvolupar-se guiada per les seves necessitats internes. És l'experiència de sentir-se respectada i segura el que l'ajuda a connectar amb ella mateixa per detectar què necessita.
Per això a les nostres escoletes hi ha límits. Hi són per garantir un ambient relaxat i segur, en què es respectin les necessitats de cadascú. Els límits, doncs, no hi són perquè els nens aprenguin a respectar-los, sinó perquè respectant-los puguin aprendre. Sovint aquests límits són acordats pels mateixos nens i nenes: com es pot fer servir un material i com no, què implica respectar els sentiments dels altres, quines conseqüències té no haver estat prou atent a una norma acordada, etc.

Què passa quan els nens i nenes d'aquestes escoles surten al món real?
Bé, de fet els nens i les nenes de les escoles lliures viuen, en tot moment, al món real.

En primer lloc perquè les escoles lliures són reals: un grup de persones, grans i petites, conviuen durant unes hores en un espai. I com a tot arreu, també hi ha lloc per als conflictes i les dificultats. Créixer –i viure– implica afrontar situacions en què les coses no són com tu vols. En el dia a dia de qualsevol infant, també dels que van a escoles d'educació lliure, hi ha lloc per a la frustració i el patiment (“no em deixa la pala”; “això no em surt”; “no vol jugar amb mi”; “m'ha empentat”; “s'ha trencat!”; “vull córrer però aquí no em deixen”...). Són vivències que contribueixen al procés de construcció de la pròpia identitat i l'educació lliure no és, ni ho pretén, una fórmula màgica per evitar que les criatures s'enfrontin a les dificultats de la vida.

I en segon lloc, perquè aquestes criatures no viuen aïllades. Al matí passen unes hores en un entorn organitzat per satisfer les seves necessitats i on els adults procuren respectar les seves emocions, cert, però quan surten de l'escola van al parc, a comprar, a casa dels avis... Com tots els nens i totes les nenes, es relacionen amb molta gent diferent i aprenen que les coses no funcionen igual a tot arreu.

Com els va a les criatures que s'incorporen a l'escola ordinària després d'haver estat en un projecte d'educació lliure?
La nostra experiència, basada sobretot en criatures que han passat per escoles lliures d'infantil, ens diu que la majoria s'integren amb facilitat a les escoles ordinàries de primària. Les nenes i els nens que han estat uns anys en un projecte d'educació lliure, han adquirit recursos per gestionar les emocions i afrontar el repte d'adaptar-se a un entorn nou. Creiem que també hi ajuda el fet que les famílies acostumen a triar una escola ordinària amb un plantejament educatiu més o menys afí, un centre en què es valori sobretot l’acompanyament emocional, l'aprenentatge actiu i una mirada àmplia i no fragmentària. Així, tot i que en un primer moment les criatures poden manifestar sorpresa per certes novetats –“els he dit que no m'agradava però m'han obligat a menjar-m'ho”, “com que tocava dibuixar animals no he pogut fer el camió que he vist aquest matí”, “jo volia construir un castell, però m'han fet mirar contes”– acostumen a trobar-s'hi bé.

Pel que fa als nens i nenes que acaben la primària en una escola lliure, al nostre país no tenim gaire experiència, de moment. Sembla, però, que en general són capaços de sortir-se'n força bé a nivell acadèmic. Si hi ha dificultats en alguna matèria, doncs s'hi posen més a fons i se situen. Tanmateix, en alguns casos les obligacions del sistema escolar tradicional acaben per desmotivar la curiositat i les ganes d'aprendre. El pare d’un d’aquests nens ens comentava que el seu fill, en incorporar-se a l’institut, va començar a calcular quina era la nota mínima que necessitava en un examen per aprovar l’assignatura. En altres paraules, va deixar d'estudiar per interès com havia fet fins llavors –devorava els llibres sobre animals– i va començar a fer-ho per aprovar i passar al següent obstacle.

Com està el tema legal? Estan reconegudes aquestes escoles?
Si bé a molts països occidentals s'accepten models educatius alternatius, a l'Estat espanyol encara no és així. Per una banda, si bé la constitució dicta que l’educació és obligatòria, les lleis d’educació vigents recullen que el que és obligatori, dels 6 als 16 anys, és l’escolarització. Nosaltres pensem que educació i escolarització són dues coses ben diferents: és possible educar sense escolaritzar.

Per una altra banda, la normativa de creació d'escoles no contempla els projectes d'educació lliure. Ara mateix s'exigeix a tot centre escolar una infraestructura i un funcionament que són contraris a les bases pedagògiques de les nostres escoles. A més, aquests requisits també són una barrera econòmica insuperable per a projectes petits.
La normativa vigent requereix una sala i un grup per a cada edat: un P3, un P4, un P5... És a dir, nou aules més una sala d’ordinadors, un gimnàs, un pati de 250 metres quadrats...

Per tant, des d'un punt de vista legal, ara mateix, les escoles lliures no són escoles. El model d'escola que impera és un centre amb unes 400 criatures i 30 adults. Però és possible que un sol adult, en 35 metres quadrats, tingui cura de les necessitats autèntiques de cadascun dels 25 infants de la classe?
La sortida legal de les nostres escoles passa per dues vies: una, la del reconeixement de l’educació en l’àmbit familiar, és a dir, la legalitat de la desescolarització. Això no hauria de fer tanta por (de sectes, fundamentalismes, etc.) perquè a molts països d’Europa és una opció regulada i legal des de fa força anys, i per tant hi ha una basta experiència. L’altra via seria la flexibilització de la normativa de creació d’escoles privades, sobretot pel que fa a espais i grups.

La nostra intenció no és anar en contra de res ni de ningú, sinó a favor del dret de cada família a decidir com acompanya els seus fills i les seves filles en el seu procés de creixement.

XELL - Xarxa d'Educació Lliure

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada